pues te jodes y bailas

A tots ens agrada marranejar i llençar-nos a terra a plorar fins que vingui algú a recollir-nos. El que passa es que al cap d'una estona veus que no vindrà ningú, que cadascú ja té els seus problemes i que els teus, només els pots solucionar tu. És aleshores quan t'aixeques, mires a banda i banda per si algú ha vist el trist espectacle, t'espolses, et poses bé la camisa, i segueixes caminant, que no ha estat res. Com diuen Samitier, es aquesta l'actitud, d'on surten les coses. Ells però, no són els únics que transmeten aquest optimisme que no deixo de trobar-me en certes cançons. Cançons que, tot i tractar de les misèries de sempre (amor, desamor, tallar-se el dit tallant ceba...), ho fan amb un esperit positiu, amb empenta, amb energia. No són aquelles cançons ploramiques de eh! que n'és de puta la vida, i mira quin mal m'han fet, pobre de mi. Són cançons que sí, que diuen què puta és la vida, però també diuen que això és el que hi ha, i que mira, si caus t'aixeques i rius, que no ha estat res, que de tot s'aprèn i que tornarem a caure i tornarem a riure.

Poso cinc exemples:

1.Falling and laughing, d'Orange Juice, sería el paradigma d'aquest tipus de cançons, es ballable i hi ha un moment en que la lletra diu:

You say that there's a thousand like you
Maybe that's true
I fell for you and nobody else
So I'm standing here so lonesome
What can i do
But learn to laugh at myself

I sí, d'això es tracta, de riure's d'un mateix. En paraules de Kiko Amat "Orange Juice deien: podem ballar per oblidar la caiguda. Deien: No passa res per no ser macho. No passa res perquè no t’agradi el rock. Deien: Millor Al Green mil cops. Millor Chic. Deien: Estem malferits; de vergonya, de pena, de culpa, però admetre-ho ens fa heroics; som fràgils però estem plens de foc, que deia John Osborne a Look back in anger. I tots els records tacats d’estupidesa, tots els camins errats, tot el caos desfermat, totes les coses mal dites: tot es pot redimir, si seguim ballant, si seguim admetent la nostra fragilitat i confusió (...) I era un missatge valent, que no implicava fer el ploricó dins d’habitacions sentint pena d’un mateix, sinó fer volteretes sota la bola de discoteca i portar xapes dels Byrds i camises de Boy Scout i tenir una obsessió amb el country rock i vèncer la vergonya, la soledat i el rebuig amb passes d’orgullós soul i germandat nerd."

2. Broken broken broken heart, de Jeffrey Lewis & The Junkyard. Sembla ser que Jeffrey Lewis la va escriure després d'una ruptura, precisament amb una noia de la seva banda. La cancó però tot i dir coses com Broken broken broken heart/When will you just go away/You just hurt hurt hurt inside of me/Every minute of the nite and day, es de llarg la cançó més animada de tot el disc i un hit immediat. Es sentir-la i de cop et poses a ballar i picar de mans com la persona més feliç del món.

3. Shout to the top, de The Style Council, es una altra cançó de les de posa't de peus, crida fort, si la teva vida es un fracàs, activa't, shout to the top. Un temazo com una casa de pagès.

4. It doesn't have to beautiful, de Slow Club. Una altra cançó de drama amorós, que no obstant, fa moure els peus d'una manera frenètica. És d'aquelles cançons catàrtiques, de cridar per la finestra, de sortir corrents, de ballar al menjador. Slow Club venen a dir que l'amor no sempre és bonic, però sempre et queda l'opció de ballar, encara que sigui amb llàgrimes als ulls, que deien Ultravox.



5. Contra les cordes, de Samitier, es una cançó en que sí, s'intueix una ruptura amorosa, però realment el tema de la cançó no es aquest. "Contra les cordes" parla de superació, de quan la vida et posa a prova i de cop obres els ulls, d'enfrontar les pròpies pors, de superar el dubte i la incertesa, de mirar endavant.

Doncs això, que potser el secret està en això, en caure i riure. I que si les coses van malament, pues te jodes y bailas.