Acabemos con los puentes de desmesurada altura

A la casa hi fa calor. Així m'agradaria començar una història, amb aquesta frase. La veritat però, es que ja només escric sobre festivals de la província de Tarragona que no importen a ningú. Miro avorrit la meva habitació i anticipo el moment en que diré "aquí vivía yo", i escoltaré Le Mans. Ara només tinc ganes d'un final deus ex machina, i que de sobte estiguem el Raúl i jo al menjador d'un pis fantàstic de l'eixample cantant olímpicos-en-la-piscina-juegan-a-romperme-el-corazón igual que ahir ho feien Francisco Nixon a l'Hospitalet. Després del concert, el Fran ens va dir que ell no creu que Michael Jackson hagués fet mai mal a cap nen i vam acordar que sí, que l'home estava malament, però que algú que construeix un parc d'atraccions a casa seva no pot ser pederasta. És tot massa evident. L'altre moment epifànic de la nit, va ser al final del concert, que van acabar amb la versió de "La vida sigue igual" de Julio Iglesias. Escoltant-la, vaig pensar que el Julito és, o en algún moment va ser, un gran lletrista, y que al final, las obras quedan, las gentes se van, otros que vienen las continuaran, la vida sigue igual.